Un dia, un estiu, un amor
Al poble d’Arinsal,
A la gent d’Andorra, acollidora, amb amor i respecte.
- Un dia -
Pas per pas, al peu de les muntanyes
Feia tretze anys que no havia posat un peu a Andorra. Quants records tenia jo ja allà? Quàntes històries? Moltes. I d’amor quàntes?… Dues.
Per casualitat arribava de Tolosa. Durant tres mesos allà havia observat les muntanyes pirenenques. Els pics es veien molt bé al matí des del balcó del apartament del meu amic. Gérald i jo parlavem sovint d’Andorra, perquè entre altres coses que tenim en comú ell i jo, s’hi troben alguns amics Andorrans.
Crec que sempre em recordaré de la recepcionista d’aquest hotel de luxe de La Massana. Vaig quedar-me allí una nit per anar l’endemà a una entrevista de treball a Erts. Aquest matí, al pagar la nota, quasi em vaig ofegar. En una atestació de residència meva efectivament sortia l’adreça de Gérald:
« Ah vous êtes de Toulouseuh*, em va dir la recepcionista amb aquest joiós accent típic del francès d’Andorrà? »
*Ah, vostè és de Tolosa
No em va agradar gaire la demanda. Crec que es va notar una miqueta. Jo no em sentia de Tolosa. Des del mes passat, una mica més, clar, perquè desprès de tres mesos a casa de Gérald, tenia jo la meva propia història amb la ciutat rosa. Havia pogut sentir realment el ritme de la ciutat, els seus usos i costums, la seva gent. Desprès de dos mesos podia parlar amb el accent gascó de manera natural, però la veritat és que em sentia més d’Andorrà que de Tolosa. I aixó no ho discutia ningú al meu entorn. Els meus amics espanyols, andorrans, o aquells de Tolosa ara sempre m’havien tratada de « Andorrinya ».
Soc francesa. Gabatxa. Soc de Barcelona, d’Estraburg. Ara també soc de La Massana:
« Ah si, Toulouse, però aquí en els Pirineus em sento més d’Andorra que de Toulouse, soc d’Estrasburg i vaig conèixer Tolosa gràcies als Andorrans! »
La dona de la recepció em va mirar com si fos un bitxo raro. Tampoc li anava a comptar tota la meva hisòria amb aquest país. Tota la meva vida. Totes. A qui l’interessa això? La consellera laboral que m’havia dirigida fins a Erts tampoc havia fet molt cas de la meva conecció particular amb el país dels Pirineus. M’havia tratada com una francesa estandar. La vigilia ella m’havia trucat unes quàntes vegades per organitzar l’entrevista i m’havia sugerit de descansar al spa de l’hotel. Jo ja estava fora, passejant per les carrers i els camins de La Massana, en plena natura, pas per pas, al peu de les muntanyes.
Tretze anys desprès descobria Andorra per segona vegada. Aquest país encara era meu. El poc de dubtes que tenia pujant desde Tolosa fins a La Massana els havia deixat a la frontera. Quina il.lusió em va donar aquesta passejada. A més caminava, a mès em sentia a casa meva. Quina llibertat vaig sentir darrer de l’esglèsia caminant fins al bosc. I baixant, vaig tenir la confirmació de que no m’havia equivocat ni de país, ni de parròquia.
Allí al centre de La Massana hi ha una estàtuta i una estela en homenatge al poble de les valls nord del país. Jo soc anglèsa… També! Una miqueta, clar. No us vaig a comptar tota la meva vida però així és. Quan vaig apercebre aquestes dues petites banderes, l’una andorrana, l’altra britànica, em vaig apropar. La estàtua semblava comptar la meva història. Jo també havia fugit la dictatura del meu país amb nomès una maleta. Immòbil vaig pensar. Arrelada vaig llegir. No savia res jo d’aquestes històries de la segona guerra mundial que aquestes dues banderes contaven. Però si de veritat aquesta terra era una terra de pau i d’acolliment, de segur i per segona vegada estava convençuda: no m’havia equivocat de camí.
– Un estiu –
Les flors de la vall d’Arinsal
Primer de maig dos mil deu. Tres tipus de pluja diferents avui… l’ùltima fou com un torrent… Tots ho sabeu molt bé: a mi m’agrada la pluja. Avui doncs estic curullada.
Vint-i-tres de maig dos mil deu. Primera pluja suava… la terra ho necessitava. Autèntiques gotes de pluja, omplides, separades, aigua transparent i fresca (la pluja d’aquí no és pas groga i greixosa com a la ciutat); desprès del narcissus, la pedra ren generosament el seu perfum.
Vint-i-cinc de maig dos mil deu. Andorra es un país magnífic, tantes especies de flors en un cop d’ull, és increïble !! Tantes flors en el camp com estels en el cel. Mai he vist colors així, nuàncies així de fines, jugant a transparències, pels núvols que desfilen a prop de la lluna. L’astre de nit és com un reflex on el sol encara dona la seva llum als ùtltims troços de neu, a les ùltimes faldes i als ùltims clots dels tres pics, es senten, es veien molt a prop. A baix i a dalt. La pluja al caure sobre la terra càlida fa desprendre el perfum del narcissus poeticus. Tota la vall esta embalsamada.
Vint-i-set de maig dos mil deu. No em vaig equivocar de lloc, no crec. Aquí, casi tots, observem el cel, els núvols, el sol, els ocells. Tots escoltem el riu. Es una qüestio de supervivència. Primer pluja de tempesta… suava… regeneradora… Menta, herba del vent, prímules, grandalles, violetes, clavells, trèvol, maduixes del bosc, avellaners… agulles, botons de gos, etc.
Vint-i-nou de maig dos mil deu. Un arc iris de nit!… En la falda i al clar de la lluna. Molt luminós, molt colorat. Com la cua de una cometa, desprès com una aurèola que s’esfuma poc a poc deixant una claror blanca, més enllà i a sobre dels núvols, estrats embotifarrats de blancs centellejant i nuàncies dorades.
Sis de juny dos mil deu. Tantes flors, tantes colors, cascades i torrents. myosotis, narcissos, menta, boutons d’or, lily pads, campanetes, blaus, violetes, grogs, roses, descolorits o vius ! La molsa i les falgueres, un cel canviant, els ocells.
Divuit de juny dos mil deu. Multitut i diversitat de les flors de l’estiu, mai havia vist això encara, mai, així no. Altres formes encara, altres colors. La bellesa simple, i fins i tot generosa, d’una flor d’estiu maquillada de grog viu, violeta, rosa o blanc.
Vint-i-quatre de juny dos mil deu. Increïble com s’han posat el cel i la lluna aquesta nit, lluna quasi plena. No n’hi ha vent. Vist d’amunt impassible la vall. En tela de fon, com ombres xineses, les muntanyes dels Estranyons. Plàcida llum de la nit; dolçor de la lluna adornada del seu halo multicolor.
Divuit de juliol dos mil deu. Collir tranquil.lament unes flors (sub-odorantes en aquest moment de l’estiu) i unes plantes aromàtiques a mitjanit baixant pel marge del riu- temperatura ideal- això té alguna cosa que es sembla a la serenitat, a la felicitat… a la simplicitat tot naturalment; si és una sort que’m la deixin, si és una il.lusió que no’m la treuguin.
Vint-i-nou d’agost dos mil deu. Bon temps, un dia més. Com sempre, bo i caloroso. La tardor s’està apropant: no hi ha gaire més flors al camp, la pedra irradia, és espléndida, el riu és tebi, s’hi pot banyar. Les avellanes brunyen poc a poc. L’orenga es fa escàs, el aigua corre suaument. Al baixar acaricia el roc. Junts xiuxiuejen. A la nit amb les muntanyes, a fet i amagar juga la lluna. Sense ella el cel, negre d’alinina, centelleja de milers d’estels que semblen líquides, que semblen flotar.
Divuit de septembre dos mil deu. Insospitables colors de les praderies d’alta muntanya: rogenc, taronja, verd anís. Incrustades en la pedra, semblen irreals. Tant com la calitja, bosses movedísses de vapor d’aigua, que s’escapa dels boscs i abriga la vall. La tardor ha arribat. ‘s Spotjohr isch dà.
- Un amor -
Primer ta veu
Feia tretze anys que no havia posat un peu a Andorra. Quànts records tenia jo ja allì? Quàntes històries? Moltes. I d’amor quàntes?… Ara tres….
A un ratpenat massanenc
Arinsal, l’estiu dos mil deu
Primer ta veu
Vaig sentir,
Profunda, generosa
Illot de llibertat
Franca, pura, greu
Del ésser humà la sinceritatSegon ta mirada
Com ta veu
Fidel i joiosa
De ta alma el retrat
Un gris intens
De milers de vides segur encarregatTercer el teu cos
Reflex de ta mirada
Acollidor, suau
Convit a reciprocitat
Cala serena
De dolçor tot embriagatSegüent el teu cor
Ara com abans mai
Jo tremolo…
Si m’ho deixes omplir
Si queda un espai
Primer vaig sentir
Ara t’estimo…
————-
Aquests texts varen ser presentats al concurs literari “Històries de La Massana” organitzat per la biblioteca de La Massana, principat d’Andorra, setembre 2010
Ces textes on été présentés au concours littéraire “Històries de La Massana” (Histoires de La Massane), organisé par la bibliothèque de la commune de La Massane, Principauté d’Andorre, septembre 2010
————-
Version française de courtoisie à la demande d’un ami (nb: un estiu, version originale fr)
Au peuple d’Arinsal,
Aux habitants d’Andorre, accueillants, avec amour et respect
- Un jour -
Pas à pas, au pied des montagnes
Cela faisait treize ans que je n’avais pas mis un pied en Andorra. Combien de souvenir avais-je moi déjà là-bas ? Combien d’histoires ? Beaucoup.Et d’amours, combien ?… Deux.
J’arrivais par hasard de Toulouse. Durant trois mois là-bas, j’avais observé les montagnes pyrénéennes. On voyait bien les pics, le matin, depuis le balcon de l’appartement de mon ami. Gérald et moi nous parlions souvent d’Andorre, parce que parmi les choses que nous avons lui et moi en commun, il y a quelques amis andorrans.
Je crois que je me souviendrai toujours de la réceptionniste de cet hôtel de luxe de La Massane. J’étais restée ici une nuit pour me rendre le lendemain à un entretien d’embauche à Erts. Ce matin-là, en payant la note, je faillis m’étouffer. Sur une attestation de résidence, l’adresse postale de Gérald apparaissait:
« Ah vous êtes de Toulouseuh, me dit la réceptionniste avec cet accent joyeux typique du français d’Andorre? »
La question ne me plut guère. Et je crois que ça s’était vu un peu. Moi je ne me sentais pas de Toulouse. Depuis le mois dernier, un peu plus évidemment, parce qu’après trois mois passés chez Gérald, j’avais maintenant ma propre histoire avec la ville rose. J’avais pu réellement sentir le rythme de la ville, ses us et coutumes, ses gens… Passés deux mois j’étais capable de m’exprimer avec l’accent gascon de manière naturelle, mais en vérité je me sentais plus d’Andorre que de Toulouse. Et ça personne dans mon entourage ne l’avait jamais contesté,. Mes amis espagnols, andorrans, ou ceux de Toulouse maintenant m’avaient toujours traitée “d’Andorrienne.”
Je suis française. Gabatxa*. Je suis de Barcelone, de Strasbourg. Désormais aussi je suis de La Massane :
« Ah oui, Toulouse, mais ici dans les Pyrénées, je me sens beaucoup plus d’Andorre que de Toulouse ; je suis de Strasbourg et ce sont les Andorrans qui m’ont fait découvrir et connaître Toulouse! »
La réceptionniste me regarda de travers. Je n’allais pas non plus lui raconter ma vie avec ce pays. Toute ma vie. Toutes. Et qui cela pouvait-il bien intéresser ? La chargée de recrutement qui m’avait fait venir jusqu’à Erts n’avait pas non plus prêté beaucoup d’attention aux connexions particulières que j’avais avec le pays des Pyrénées. Elle m’avait considérée comme une Française standard. La veille, elle m’avait appelée plusieurs fois pour organiser l’entretien, elle m’avait conseillé d’aller me détendre au spa de l’hôtel. Moi j’étais déjà dehors, à me promener sur les routes et les chemins de La Massane, en pleine nature, pas à pas, au pied des montagnes.
Treize ans après je découvrais Andorre pour la seconde fois. Ce pays était toujours le mien. Le peu de doutes que j’avais encore en montant de Toulouse à La Massane, je les avais laissés à la frontière. Quel bonheur me procura cette promenade ! Plus je marchais, plus je me sentais chez moi. Quelle sensation de liberté avais-je ressentie derrière l’église, en marchant jusqu’à la forêt. En redescendant, j’eus la confirmation que je ne m’étais trompée ni de pays, ni de commune.
Là-bas, au centre de La Massane, il y a une statue et une stèle en hommage au peuple des vallées du Nord du pays. Je suis anglaise… aussi ! Un peu, c’est certain. Je ne vais pas non plus vous raconter toute ma vie mais c’est ainsi. Quand j’aperçus ces deux petits drapeaux, l’un andorran, l’autre britannique, je m’approchai. La statue semblait raconter mon histoire. Moi aussi j’avais fui la dictature de mon pays avec juste une valise. Immobile, je me mis à penser. Figée, je me mis à lire. Je ne savais rien moi de ces histoires de la deuxième guerre mondiale que ces deux drapeaux racontaient. Mais si vraiment cette terre était une terre “de paix et d’accueil”, j’en avais la certitude : je ne m’étais pas trompée de chemin.
*Gabatxa: terme péjoratif qui désigne les Français, esp. Gabacha
– Un été –
Les fleurs de la vallée d’Arinsal
Premier mai deux mille dix. Trois sortes de pluie différentes aujourd’hui… la dernière comme un torrent… Comme vous le savez tous : moi j’aime la pluie. Aujourd’hui je suis comblée.
Vingt-trois mai deux mille dix. Première pluie douce… la terre en avait besoin. Autèntiques gotes de lluvia, omplides, separades, aigua transparent i fresca (la lluvia d’aquí no és pas groga i greixosa com a la ciutat); desprès del narcissus, la pedra ren generosament el seu perfum.
Vingt-cinq mai deux mille dix. Andorre est un pays magnifique, tant d’espèces de fleurs en un coup d’œil, c’est incroyable !! autant de fleurs dans les champs que d’étoiles dans le ciel. Je n’ai jamais vu de telles couleurs, tant de finesse de nuances et de transparences, par les nuages défilant auprès de la lune. Via celle-ci le soleil donne encore sa lumière aux derniers pans de neige, aux derniers flancs et creux des trois pics, on les sent, on les voit tout près. A baix i a dalt. La pluie a laissé derrière elle, sur la terre chaude, de quoi diffuser le parfum du narcissus poeticus. Toute la vallée est embaumée.
Vingt-sept mai deux mille dix. Je ne me suis pas trompée d’endroit, ici, la plupart, nous observons le ciel, les nuages, le soleil, les oiseaux. nous écoutons le ruisseau. c’est une question de survie. la pluie qui menaçait depuis quelques jours et arrivée aujourd’hui. Première pluie d’orage… douce aussi… et régénératrice… menthe, boutons d’or, primevères, narcisses, violettes, trefle, fraise des bois, noisetiers… plante à verrue, botons de gos, etc.
Vingt-neuf mai deux mille dix. Un arc iris de nit!… En la falda i al clar de la lluna. Molt luminós, molt colorat. Com la cua de una cometa, desprès com una aurèola que s’esfuma poc a poc deixant una claror blanca, més enllà i a sobre dels núvols, estrats embotifarrats de blancs centellejant i nuàncies dorades.Un arc-en-ciel de nuit !… au clair et dans le giron de la lune. très lumineux, très coloré. Comme la queue d’une comète, puis comme une auréole qui s’évapore peu à peu et enfin une clarté blanche, par derrière et dessus les nuages, strates boudinées de blancs scintillants et nuances dorées.
Six juin deux mille dix. Tant de fleurs, tant de couleurs, des cascades et torrents. myosotis, narcisses, menthe, boutons d’or, lily pads, clochettes, collerettes, bleus, violets, jaunes, roses, délavés ou vifs ! la mousse et les fougères, un ciel changeant, les oiseaux >> se demande encore comment certains hommes peuvent croire que cette planète leur appartient, ou qu’ils sont supérieurs à elle. non pas !
Dix-huit juin deux mille dix. Wouaouh ! multitude et diversité des fleurs d’été, jamais vu ça encore, non jamais, pas comme ça. encore d’autres formes et encore d’autres couleurs. La beauté simple et pourtant généreuse d’une fleur d’été fardée de jaune vif, violet, rose ou blanc.
Vingt-quatre juin deux mille dix. Increíble como se han puesto y el cielo y la luna esta noche casi llena. No hay viento. Visto de arriba apacible el valle; en telón de fondo como sombras chinas, las montañas dels Estrañols. Begnina luz de noche; dolzor de la luna adornada de su halo multicolor
Dix-huit juillet deux mille dix. Cueillir paisiblement des fleurs (sur-odorantes à ce moment de l’été) et des plantes aromatiques à minuit et demie en descendant la côte le long du torrent devenu ruisseau, -température idéale- cela a quelque chose qui ressemble à la sérénité, au bonheur… à la simplicité, tout naturellement ; si c’est une chance, qu’on me la laisse, si c’est une illusion qu’on ne me l’enlève pas.
Vingt-neuf août deux mille dix. Toujours beau et chaud ici ; l’automne- la saison préférée de Gisèle- arrive bientôt : déjà presque plus de fleurs ; la pierre rayonne, c’est magnifique, le ruisseau est presque tiède, on peut se baigner dedans ! les noisettes brunissent peu à peu. l’origan se fait rare, l’eau coule tranquillement à caresser la roche. ensemble elles chuchotent. la nuit, la lune joue à cache-cache avec les montagnes. sans elle le ciel, noir d’aniline, scintille de mille étoiles qu’on dirait liquides et flottantes.
Dix-huit septembre deux mille dix. Insoupçonnables couleurs des prairies de haute montagne : rouille, orange, vert anis. Incrustées dans la pierre, elles semblent irréelles. Tout comme la brume, poches mouvantes de vapeur d’eau, qui s’échappe des forêts et enrobe la vallée. L’automne est là. ‘s Spotjohr isch dà.
- Un amour -
D’abord ta voix
Cela faisait treize ans que je n’avais pas mis un pied en Andorra. Combien de souvenir avais-je moi déjà là-bas ? Combien d’histoires ? Beaucoup.Et d’amours, combien ?… Maintenant trois.
D’abord ta voix
(A une chauve-souris massanéenne, Arinsal, été deux mille dix)D’abord ta voix
J’ai entendu
Profonde, généreuse
Îlot de liberté
Franche, pure, grave
De l’être humain, la sincéritéEnsuite ton regard
Comme ta voix
Fidèle et joyeux
Portrait de ton âme
Un gris intense
Chargé sans doute de milliers de viesTroisièmement ton corps
Miroir de ton regard
Accueillant, doux
Invitant à la réciprocité
Havre de paix
Tout de douceur emmitoufléEt maintenant ton cœur
Maintenant comme jamais
Moi je tremble…
Si tu me laissais le remplir
S’il reste un peu d’espace
D’abord ta voix j’ai entendu
Maintenant je t’aime..

